Hi havia una vegada una biblioteca plena de llibres, però plena, plena, plena fins dalt de tot. Això no seria cap notícia per si sola, perquè; de què han d’estar plenes les biblioteques, si no de llibres? Era la única biblioteca que quedava al món, i allà havien anat a parar tots els contes de l’univers. Però, malauradament, a més de llibres de contes, aquesta biblioteca estava plena de pols, tota ella tenia una pel·lícula de pols de gairebé un dit de gruix, fins i tot el bibliotecari, un home calb i molt vellet que duia unes ulleres de cul de got plenes de teranyines, estava tot cobert de pols, des de la coroneta fins els peus. Feia tant de temps que ningú no s’acostava a demanar-li un llibre en préstec que el pobre home semblava que s’hagués quedat fossilitzat allà, al darrera del seu taulell també cobert de pols. Ja gairebé no se’n recordava de l’última vegada que un nen havia anat a la biblioteca i li havia demanat un llibre. Per tal de que no se li oblidés del tot aquest fet, tenia la fitxa de l’últim llibre cedit en préstec davant seu: Era una versió il·lustrada del «Flautiste d’Hamelin» i l’havia anat a buscar un nen anomenat Siscu ja feia molt de temps,  a començaments de segle, exactament el 13 de desembre del 2022, diada de Santa Llúcia.

Es clar que l’obligació del bibliotecari hagués estat la de trucar o anar a casa del Siscu per reclamar-li el llibre que feia tant de temps que li havien deixat, però, com que era l’únic llibre que a hores d’ara tenia deixat la biblioteca, al pobre home li feia molta pena de demanar-li. Qui sap si en Siscu l’hauria fet servir per llegir-lo als seus fills, aquell llibre! No, no, no seria pas ell qui li demanés el conte.

Sempre que arribaven aquestes dates tant assenyalades, el bibliotecari recordava amb nostàlgia aquells temps en que els nens i nenes anaven a la biblioteca a fer els deures quan sortien d’escola, i quan venien un cop per setmana a escoltar l’hora del conte, i ara que venien festes, els nens pintaven nadales i fabricaven ornaments que després penjaven de les parets i sostres de la biblioteca,…

El pobre home hagués plorat de gust tot recordant aquests moments tant feliços, però la pols se li havia ficat als conductes lacrimals i els havia obstruït de tal manera que no hagués pogut plorar encara que hagués volgut. A més, no estava segur de recordar com es plorava, ja que feia molt de temps que no en tenia cap motiu. Feia molt de temps que no escoltava ni llegia una història prou dramàtica com perquè el fes plorar, ni tampoc prou divertida com per riure, ni prou interessant com per pensar… El pobre home es limitava a deixar passar les hores, mirant contínuament un monitor de tele-ordinador que tenia davant, a on anaven desfilant programes i programes d’entreteniment que sempre parlaven de les mateixes coses: el que s’havia de menjar, el que s’havia de vestir, el viatge que havia de fer per les vacances, el que havia de regalar als éssers que estimava, les joguines que havia de comprar als seus nets, etc. Ah! I també deien – i hi insistien bastant – a on s’havia de comprar tot això!

Però ell el que volia era escoltar històries com les d’abans, a on hi havia bons i dolents, a on hi passaven coses, a on la emoció es mantenia fins el final, en una paraula: volia històries de ficció que estimulessin la seva imaginació. Un bon dia, feia ja molt de temps, el vellet havia decidit que, ja que ningú no venia a llegir els contes, al menys ell, que no tenia una altra cosa que fer, s’entretindria a fullejar-los, però, quina deuria ser la seva sorpresa quan va adonar-se de que tots els llibres que va intentar llegir estaven en blanc! Algú s’havia emportat les lletres!

Això no havia succeït de cop, sinó d’una forma gradual: el principi del fi va ser quan els nens van començar a preferir les pel·lícules en DVD i els programes de televisió als contes escrits o contats. Era molt més còmode veure-ho tot amb els ulls, que imaginar-s’ho amb la ment, i els nens van començar a emportar-se cada vegada més sovint les pelis a casa i, és clar, els llibres van començar a sentir-se ignorats i menyspreats, llavors van arribar els satèl·lits aquests de comunicacions, i la TV per cable, que passaven tota la estona dibuixos animats, pelis, programes infantils, i fins i tot hi havia canals a on ajudaven a fer els deures a nens i nenes, i, és clar, els nens i nenes varen acabar deixant d’anar a la biblioteca. Es varen acostumar a no imaginar res, a que tot els hi donessin mastegat, i fins i tot paït. Els nens volien saber-ho tot fil per randa, és més, volien que les històries sempre fossin les mateixes, que no canviés mai res, que no hagués cap detall que la seva imaginació hagués d’afegir als arguments principals. Si Hansel i Gretel havien trobat una casa de caramel a on vivia una bruixa, no podia ser de cap manera que les finestres fossin de xocolata, i si la Caputxeta Vermella portava a la iaia malalta mel i formatge, pobre del que digués que també li portava un pastisset! Davant d’aquestes exigències els pares ja no s’atrevien a contar contes als seus fills abans d’anar a dormir, i van optar per posar Cds d’audio, d’aquesta manera els nens i nenes ja no havien de pensar gaire, ni fer preguntes als pares, ni corregir-los quan aquests s’equivocaven. I ben aviat els pares varen instal·lar una televisió a l’habitació dels nens, connectada al DVD, que, automàticament, a les deu de la nit, hora d’anar a dormir pels nens, reproduïa una gravació a on sortien el pare i la mare, vestits de vint-i-un botó, donant-los la bona nit. Tot seguit, uns minuts de publicitat infantil («Demaneu als vostres pares la pistola laser antiavalots, si la compreu abans de quinze dies, us regalarem una Barbie mestre d’escola«, etc.) que donaven pas a una pel·lícula sobre un conte infantil que, normalment, sempre era la mateixa. I els pares estaven la mar de contents perquè podien sortir de nit, doncs els nens estaven ben entretinguts amb la televisió. A l’hora d’aixecar-se i anar a escola, un altre vídeo, a on tornaven a sortir els pares, aquesta vegada esmorzant amb bata i sabatilles, mentre deien als nens i nenes coses com aquestes: «Au, va, nen, aixeca’t que faràs tard a escola; posa’t el pantalons verds i el jersei blau marí; al microones hi ha llet amb cola-cao, i a l’armari galetes maria. No facis soroll que estem dormint, la mare i jo vàrem anar ahir a ballar i hem arribat a les quatre de la matinada. Et deixarem els vídeos per a fer el deures preparats per quan arribis a la tarda. Aquesta nit no sabem si ens veurem, perquè tenim una reunió de l’associació de pares i mares que es graten la orella amb la mà esquerra, i ja saps que son molt importants aquestes reunions. Porta’t bé a escola i no facis l’animal, pensa si prenguessis mal els pares haurien de suspendre la migdiada i portar-te a urgències. Sigues bon minyó. T’estimem.»

La cosa va anar tant lluny que van començar a donar casos en que els pares i els fills només es veien als bateigs, a les comunions i quan els fills es casaven, o fins i tot a les bodes de plata dels pares. En els restaurants especialitzats en bodes i celebracions familiars passava sovint que els pares s’equivocaven de boda i es ficaven en un altre banquet que no era el del seu fill, és clar, com que gairebé no el coneixien! Això creava problemes, perquè la persona que celebrava la boda, com que tampoc no coneixia als seus pares, de cop es trobava amb dos pares i dos mares, o quatre (dos per cada banda), i llavors s’havien de demanar-se la documentació uns als altres, allà en mig de la boda, i quedava com una mica lleig, tot s’ha de dir. Es per això que els restaurants especialitzats ben aviat es van olorar el negoci i varen afegir el servei suplementari de muntar un petit «show» tot just abans del banquet, a on els pares i els fills es retrobaven en mig de plors, gemecs, aplaudiments per part dels convidats, música carrinclona, etc. – una cosa molt similar a aquells programes de televisió de finals dels 90, al segle passat.

I, és clar, tot això va perjudicar molt als llibres, no cal dir-ho, doncs els escriptors de contes varen quedar tots de cop a l’atur, n’hi va haver-hi uns quants que varen poder treballar escrivint programes per la televisió, però la immensa majoria malvivien pels carrers, demanant caritat i menjant de les escombraries, excepte alguns altres que varen reciclar-se de «contaires» a «comptables», però aquests van durar poc, la majoria es van  suïcidar durant els primers sis mesos. A les Rambles podies trobar estàtues que explicaven un conte per un euro, ara mateix recordo una d’elles que anava vestida de grec, amb lira inclosa, i que explicava sempre la història d’Ícar i Dèdal, el pobre ho feia amb tant de realisme que, quan acabava la faula, es tirava des del pedestal a terra per tal d’imitar la caiguda d’Ícar. Fins que un dia va ensopegar i va caure a sobre d’un turista japonès i es va clavar al cul un objectiu gegant que aquell portava a la càmera! Els van haver de portar tots dos a la UVI, i la cosa va estar a punt de provocar un incident internacional.

També els il·lustradors varen quedar tots a l’atur, encara que aquests ja estaven acostumats a no tenir gaire feina, doncs s’ha de dir que abans de la arribada dels competidors magnètics, informàtics i de telecomunicacions ja s’editaven molts pocs llibres amb il·lustracions. La majoria dels il·lustradors que quedaven van fer-se pintors de camins, canals i ports, o fins i tot es van emprar als hospitals, a on treballaven als quiròfans, pintant amb tintura de iode les parts de la pell a on havia d’endinsar-se el bisturí. D’altres varen dedicar-se al noble art del tatuatge i fins i tot alguns varen arrivar a ser reconeguts maquilladors.

I que dir dels enquadernadors de llibres? I dels editors? I dels que treballaven de jurat del premi Planeta? Tots varen quedar a l’atur.

 

I, llavors, va passar el que era inevitable: Tots els contes del món varen convocar una reunió d’urgència a la biblioteca. Calia trobar una manera de solucionar aquella falta d’imaginació en els nens i nenes.

– «Estic tip de que la casa de caramel no tingui xocolata ni cap més variant ensucrada!» – deien Hansel i Gretel. La bruixa també estava d’acord, doncs estava farta de ser miop i de que sempre l’haguessin d’enganyar amb un ós de pollastre. – «I perquè no de conill?» – deia la bruixa, a qui li agradava molt el conill amb cargols.

La Caputxeta Vermella també tenia motius de queixa: estava tipa de que els pares no poguessin inventar-se res per tal de variar una mica el conte i fer-lo més entretingut per als seus fills. A ella li hagués agradat que, de tant en tant, el llop l’anés a buscar a casa, enlloc d’esperar-la sempre al mateix indret del bosc – un indret força ensopit, d’altra banda – o que la seva mare no li digués sempre la mateixa frase: » Vigila per on vas i no et paris a parlar amb ningú «. De tant en tant hagués pogut dir-li: «Si et trobes el llop, dóna-li records de part meva i digues-li que es recordi de fer un rotet després de menjar-se l’àvia, no sigui que encara agafi mal de ventre»

Després d’escoltar les queixes de tots els personatges, el Rei Lleó, que havia estat nomenat per unanimitat president de l’assemblea, va obrir el torn perquè tots els presents proposessin possibles solucions al problema, però el que es va sentir a partir d’aquests moments no varen passar de ser simples bajanades: La Ventafocs va proposar calar foc a tots els contes i deixar una sabata de vidre socarrimada entre les cendres, en Patufet deia que es fiquessin tots a la panxa del bou i que no en sortissin mai més, els sastres que havien fet el vestit de l’emperador defensaven la opció de sortir tots despullats i manifestar-se pels carrers, la llebre i la tortuga varen proposar declarar-se en vaga i no fer mai més cap cursa, la madrastra de Blancaneus va proposar trencar tots els miralls del món i així donar mil·lions d’anys de mala sort a tots els homes. Després de sentir aquestes i d’altres imbecil·litats, en Peter Pan es va aixecar i va dir:

– Tinc un pla. – Tothom va callar, perquè en Peter Pan era molt respectat dins del cercle dels personatges dels contes. – Tinc un pla, però necessito la col·laboració del Flautista d’Hamelin – va afegir, tot esperant que el flautista s’aixequés d’entre el munt de personatges que hi havia a la reunió. Però el flautista no hi era. Era a casa del Siscu, ja ho sabem, potser perdut entre un munt de DVDS, i vídeos, i pantalles de televisió, i comandaments a distància… El pla consistia en que el flautista toqués una melodia que tan sols ell coneixia,  una melodia especial, màgica, que faria que totes les lletres de tots els contes i llibres del món la seguissin. Llavors, mentre el Peter Pan els mostrava el camí, tots els altres personatges i totes les lletres del món se n’anirien al país de la Fantasia, d’allà on era ell, deixant el món orfe de contes.

 

Què s’havien cregut aquells humans, desprès de tot el que els personatges dels contes havien fet per ells?

 

Però calia anar a buscar al Flautista d’Hamelin a casa d’en Siscu, el nen (ara ja gran), que no havia tornat el conte. I així ho van fer. Una nit, tots els personatges es varen presentar a casa d’en Siscu, que dormia i roncava com una marmota. I varen remenar silenciosament tota la casa, fins que van trobar al Flautista, amagat sota una pila de cómics vells. Quan li van explicar quin era el seu pla, el Flautista digué que sí amb el cap (la veritat és que no parlava gaire), sortí del conte i començà a tocar la flauta. Peter Pan els va ruixar a tots amb pols màgica i varen començar a volar cap al Pais de Mai Mes, seguits per totes les lletres de tots els llibres del món.

 

I mai més, mai més varen tornar, i les lletres, i les paraules, i les memòries basades en el coneixement escrit van anar desapareixent, i desapareixent..

 

FINAL ALTERNATIU:

 

En aquell moment, en Siscu, el bibliotecari més jove de la ciutat, va obrir els ulls i va contemplar, cofoi, la gran sala amb amplies finestres, per on entrava la llum del sol i permetia que nens i nenes fessin els deures, llegissin, escoltessin l’hora del conte, etc.

Què agradable era treballar allà! Sobre tot a aquella hora de la tarda, en què acostumava a estar sol i sempre feia una migdiada, reclinat a la cadira i amb els peus sobre un tamboret. S’estirà. Davant seu, a la taula, hi havia dos llibres infantils: En Peter Pan i el Flautista d’Hamelin. Quina casualitat, potser els dos contes que més li agradaven quan era petit. Es va aixecar per tal de desar-los, però alguna cosa li ho va impedir:

I si se’ls tornava a llegir de nou?

Xavi

Imagen de Free-Photos en Pixabay