Hi havia una vegada un nen que només volia menjar bollycaos. Quan li posaven el plat a taula, es negava a menjar i començava a marranejar: “Buaaaa, jo vull un bollycao!” La seva mare intentava que mengés macarrons, paella, amanides, verdura, entrepans de pa amb tomaquet i pernil i d’altres coses saludables, però no hi havia manera. Al final, la mare, farta d’esbarallar-se amb el seu fill cada vegada que li posava el plat a taula, li va començar a donar bollycaos. Bollycaos per esmorçar, per dinar, per berenar i per sopar. Fins i tot a l’hora del vermut dels diumenges el nen es menjava un bollycao!
Un dia, durant les vacances de l’estiu, el nen es va despertar i es va aixecar del llit pensant en el bollycao que es menjaria tot just despres de rentar-se la cara, les dents i les mans. Va anar a posar els peus a terra i es va adonar de que… no tenia peus! Com que no tenia peus, va perdre l’equilibri i va caure panxa a terra. Va intentar parar el cop amb les mans, però també es va adonar de que… tampoc tenia mans! Es va donar un bon cop de panxa al terra, però no es va fer mal, tenia una panxa molt tobeta que li va fer de coixí, de fet tot el seu cos era molt tobet. Estirat a terra, es va mirar al mirall de la seva habitació i va veure una taca de color marró al mateix mirall que no li deixava veure el seu cos. Va intentar moure’s per tal de mirar-se millor, però, com que no tenia mans ni peus no es podia moure.
Sabeu què li havia passat?…. Doncs que s’havia convertit en un bollycao gegant i, al caure a terra, se li havia escapat una mica de xocolata del cap i havia tacat tot el mirall.
En aquell moment, la seva mare va entrar a la habitació, tot cridant al nen per tal de que s’aixequès, i va veure que no hi era al seu llit. La mare va pensar “Ja es deu haver aixecat i deu estar jogant al jardí”. Va anar a obrir la finestra per ventilar la habitació, i els seus peus van ensopegar amb una cosa tova i grossa que hi havia a terra. Sabeu què era?….Doncs era el nen, convertit en bollycao. El nen, tot content perquè veia a la seva mare, li va voler dir: “Mare, ajuda’m, que no tinc peus ni mans!” Però la veu no li sortia d’enlloc, i llavors es va adonar de que tampoc tenia ulls, ni boca, ni llengua, ni orelles, ni res, tans sols un cos gran, llis i tou farcit de xocolata. I va tenir molta por i es va posar a plorar per dintre.
La mare, quan va veure aquell bollycao tant gros, es va posar molt contenta, perquè va pensar: “Mira tu quina sort, amb aquest bollycao tant gros segur que en tinc prou per alimentar al meu fillet durant un mes al menys” Però es va adonar de que el bollycao se li faria malbé si el feia durar tant, i va dir en veu alta: “Ja se el que faré, el tallaré a llonces molt fines, com si fos un fuet, i els posaré al congelador, així li podré donar al nen una llonza grossa cada día i amb això en tindrà per esmorçar, dinar, berenar i sopar. Això faré! I va carregar-se el bollycao gegant a la espatlla i se’n va anar cap a la cuina, tot buscant un ganivet per tallar-lo. El nen cridava per dins: “No em tallis, mama, que sóc el teu fill, no sóc un bollycao” Però ningú no se l’escoltava. Quan la mare va arribar a la cuina, es va adonar de que no tenia cap ganivet prou gran com per tallar-lo i va dir- se: “Aniré a la carnisseria i demanaré que me’l tallin”. Dit i fet: Va sortir al carrer, amb el bollycao a la esquena, i va anar cap a la carnisseria. Mentre anava pel carrer, tota la gent la mirava, estranyada de que portés un bollycao tant gran. Quan va arribar a la botiga i va demanar que li tallessin el bollycao, la dependenta li va dir que allà no tallaven aliments no gaire saludables, que només tallaven coses bones i artesanes, com filets de vedella, xai, etc. La mare se’n va anar, una mica trista i sense saber què fer, i va passar per davant del forn de pa. Se li va acudir una idea: “Aquí tenen una màquina per tallar el pa de pagès” Heu vist alguna vegada aquestes màquines? … Però, quan va
entrar i ho va demanar, li varen dir el mateix que a la carnisseria: “Aquí no tallem coses d’aquestes, només tallem pa artesà fet de farina de blat i aigua”. La mare, amoïnada, va tornar a sortir al carrer, i llavors va començar a ploure. “Se’m desfarà el bollycao” va pensar, espantada. I va entrar a una tenda de roba i va demanar un xubasquero pel bollycao. Però la dependenta li va dir: Aquí només vestim persones, i no bollycaos d’aquests, marxi d’aquí que m’està tacant el terra de xocolata! La mare va decidir entrar al supermercat i comprar unes bosses grosses d’escombraries. Quan les havia comprat, va posar el bollycao a dins d’una d’elles, però era tant gros que li sortia la meitat per fora, així que va agafar una altra bossa i li va posar per dalt, lligant les dues bosses amb aquells fils que serveixen per tancar les bosses. El nen intentava dir que tenia calor, que no el posés dins les bosses, però ningú no el sentia.
Mentre tornava cap a casa, la mare va començar a pensar que potser la gent tenia raó, que no havia de quedar-se el bollycao, que havia de seguir insistint en que el seu fill mengés d’una altra manera, que mengés de tot. El nen, que s’adonava del que la mare pensava, intentava dir-li: “Mare, no et preocupis, si em treus d’aquí no menjaré tants bollycaos”, però la mare no l’escoltava. La mare va decidir, tot d’una, llençar aquell bollycao gegant a les escombraries. Es va parar davant del contenidor de la brossa orgànica, el va obrir i va llançar a dins el bollycao. El nen va començar a cridar i a plorar més fort, però la mare va tancar el contenidor i es va anar cap a casa, decidida a fer-li al seu fill per esmorçar un bon entrepà de pa amb tomàquet i pernil.
I el nen es va quedar allà, a les fosques, mort de por i gairebé sense poder respirar de la pudor a menjar florit que feia el contenidor, fins que, al cap d’una estona, va sentir un camió que feia molt soroll que va parar al costat del contenidor. Sabeu quin camió era aquest?… El camió d’escombreries. El nen va escoltar com s’obrien i es tancaven les portes i com dos homes vestits de taronja agafaven el contenidor i el posaven a dins del camió, li donaven la volta i tota la brossa queia a dins. El nen va caure dins del camió i va tancar els ulls: Ara la maquinaria trituradora del vehicle l’arrossegaria i el xafaria i… però el camió va aparcar al costat dels contenidors i el nen va escoltar com els escombriaires baixaven del vehicle i es dirigien a esmorçar a un bar que hi havia molt a prop d’allà. Menys mal! Però l’ensurt que s’havia emportat era tant fort que va començar a plorar, desconsoladament, penedint-se mentalment de tots els bollycaos que s’havia menjat fins llavors. I les llàgrimes varen obrar el miracle: Poc a poc, es va anar convertint una altra vegada en un nen normal, una mica grassonet, és clar, però res que uns quants dies a base de sopar amanides no poguessin arreglar. Quan va poder incorporar-se, es va treure una raspa de sardina de la orella, un trosset d’api d’un dels forats del nas i va començar a cridar com un posseït fins que els escombriaires, espantats, varen sortir del bar a mig esmorçar i el varen treure de la trituradora. El nen va arrencar a còrrer cap a casa seva i, quan va arribar-hi, va entrar silenciosament i es va asseure a la taula del menjador. La mare, tot sentint-lo entrar, li va dir, des de la cuina: “No et creuras el que m’ha passat, resulta que…”
“Mare, em pots fer un entrepà de pa amb tomàquet i pernil, si us plau?” l’interrompí el nen, que ja coneixia de sobres la història i, francament, no tenia gens de ganes d’escoltar-la de nou.
Xavi Demelo
