Espectacles
FEMINISME IGUALTAT ECOLOGISME homofòbia sensibilització música ciberassetjament LGTBIQ
Un breu, o no, depen com es miri, resum de la vida que he estat capaç de viure fins ara, amb entrebancs, dificultats, penes i alegries, fins arribar a la formació d'aquesta empresa.
Vaig ser un nen rialler, alegre, entremaliat, que jugava sempre al carrer, lector empedreït, que escrivia i dirigia teatre al pati de l’escola des dels vuit anys, infausta data en què vaig ser inscrit contra la meva voluntat en un col·legi de l’Opus Dei al que vaig assistir durant els set anys següents, circumstància traumàtica que no van aconseguir curar del tot els catorze anys de teràpia que vaig fer més tard (la terapeuta em va fer un 2X1).
Però hi havia llum al final del túnel. El 1975 vaig ser expulsat del col·legi de marres i vaig anar a parar a una escola laica, lliure i mixta, de manera que la pubertat, les canyelles i els misteris de l’ànima femenina es van oferir de cop davant meu, que els mirava amb els ulls oberts com a plats.
La pubertat i les canyelles se’n van anar amb el canvi de dècada, però els misteris de l’ànima femenina han continuat intrigant-me fins ara, amb tots els efectes secundaris que el lector o lectora es pugui imaginar.
També va quedar en mi un estat de joventut eterna i perpètua fugida endavant que em va portar a tenir una carrera professional i personal tan errant, erràtica i errònia com la meva vida amorosa, que ja és a dir.
Vaig ser, entre altres coses, forner, cambrer, pixatinters, venedor, inspector d’assegurances, politoxicòman de cap de setmana, guarda-agulles durant el servei militar, propietari d’un negoci de planxat de roba de confecció, director de vendes d’una comercial de formatges i xocolates d’importació, relacions públiques de diferents discoteques.
Fins i tot vaig arribar a tenir, juntament amb dos socis més, una agència matrimonial i de contactes de tota mena (sí, sí, tot el que la vostra perversa imaginació pugui pensar estava al nostre catàleg) amb franquiciats a diversos punts d’Espanya i part de l’estranger.
Als trenta sis anys, després d’haver-me arruïnat per enèsima vegada i amb una vida sentimental, social, emocional i espiritual calcada a la d’aquell cactus del jardí que no es rega mai, vaig decidir, jo solet, que el millor seria acabar una vegada per totes amb aquesta vall de llàgrimes. Però, coses de la mort, quan només em faltava decidir el quan i el com, vaig caure a les urpes d’una terapeuta jubilada molt severa i competent i, en lloc de suïcidar-me, vaig decidir curar-me.
Cinc anys després vaig tenir el meu primer fill i vaig aconseguir reunir prou autoestima per dedicar-me professionalment al teatre i als escenaris, la meva altra gran passió, a banda de l’escriptura. Com em sentia molt gran per apuntar-me a l’Institut del Teatre, vaig decidir començar per dalt, i vaig muntar Lapsus Espectacles, una productora i distribuïdora d’espectacles de sensibilització social, cap a l’any 1999, plataforma que em va permetre escriure, dirigir, actuar i produir aquest tipus de propostes. Mentre actuava per un munt de localitats de Catalunya i part de l’estranger, també vaig publicar dos llibres: La Tornada i La Bala Pepeta, que van ser adaptats al seu moment, és clar, també per a l’escena.
Deu anys i un altre fill (aquesta vegada una deliciosa nena) després, havent-me donat la volta com un mitjó i reinventat en repetides ocasions, i considerant-me una persona moderadament feliç i connectada amb la vida, va tornar a mi la pruïja d’escriure i, des dels meus coneixements com a terapeuta essencial, pacient profund i altres títols adquirits no sense esforç al supermercat espiritual, vaig decidir donar llum a El Camino del Perdedor, amb el qual pretenia donar eines a les persones que, com jo a la primera etapa de la meva vida, escullen, en aquesta societat de l’abundància i del benestar, transitar per l’altre camí, el del perdedor. Eines perquè fracassin del tot, amb coneixement de causa i llibertat de triar. Un llibre que em va valer, per part del meu editor, el qualificatiu de “humorista terapèutic”, denominació amb què últimament em defineixo quan em fan aquella típica i tòpica pregunta de “I tu a què et dediques?”.
Tres anys més tard, una editora murciana i visionària va decidir publicar “Hadas del presente, superhéroes del ahora”, un text que dormia el somni dels justos a l’ordinador del meu agent editorial. Mentrestant, la meva vocació pels escenaris i la meva afició per la docència es van ajuntar i vaig començar a impartir seminaris per ensenyar les persones a parlar en públic “des del cor”. Aquest invent el vaig anomenar “Comunicar des de l’amor i no des de la por”.
El 2006 vaig vendre la meva part a Lapsus Espectacles a les meves sòcies i em vaig dedicar només a distribuir els meus espectacles personals, on actuava jo, fins al 2009, en què em vaig creure a ulls clucs (cras error per part meva) aquella crisi tan gran que no cabia ni als mitjans de comunicació. A poc a poc vaig anar abandonant durant uns anys la distribució d’espectacles i dedicant-me al món de l’espiritualitat i el creixement personal, impartint conferències i tallers presencials per a un munt de llocs on em deixessin “revelar el meu rotllo”. Fins que vaig desembocar, és clar, pels temps que corren, al món virtual, on vaig fundar una acadèmia en línia, des d’on impartia cursos sobre les temàtiques esmentades. Encara que sí que és cert que mai no vaig deixar del tot els escenaris, continuava actuant allà on em cridessin. I a on no em cridaven, també.
Fins que, el 2017, vaig deixar el món de l’espiritualitat, mantenint-lo només a nivell privat i per a mi (una de les millors decisions que he pres a la meva vida) i vaig reprendre el meu idil·li amb el món del show bussiness, i vaig fundar una nova productora, sota el nom d’Espectacles Xavi Demelo (ho reconec, se’m va acabar la creativitat a l’hora de posar-hi nom).
I aquí estem novament, intentant convèncer les institucions públiques (els nostres grans clients) que programin espectacles de qualitat, senzills, barats, adaptables a tot tipus d’espais i públics i que donin prioritat al missatge, fugint de grans muntatges i costoses escenografies que limitarien el propòsit fonamental d’aquest projecte.
Aprofito per demanar ajuda des d’aquí a programadors i programadores perquè ens feu un forat als vostres espais i poblacions.
No us penedireu.
Free cookies website | Avís legal | Política de privadesa
design by: jaume fite & MagicPixelMouse