L’Elna era una nena que li va tocar venir a aquest món en un moment una mica estrany.
Feia molt de temps que la gent esperava que arribés l’Era d’Aquari, que seria una època a on les persones s’estimarien mes, s’ajudarien unes a les altres i tot aniria força millor.
Es pot dir que l’Elna i la nova Era havien d’arribar plegades.
Els nens i nenes de l’Era de Peixos, l’anterior, acostumaven a venir amb un pa sota del braç, en canvi els nens i nenes d’ara duien amb ells una missió: Trobar uns pares adequats que els poguessin cuidar i ajudar-los a viure aquestes èpoques de canvi.
I, és clar, això per una nena encara no nascuda no resulta gens fàcil.
Aiiiii, quina feinada… Primer de tot, havia de buscar un pare i una mare que poguessin estar a l’alçada davant de tot això que passava.
I l’Elna va decidir convocar un “càsting”. Un càsting és el que es fa al cine i al teatre quan han d’escollir als actors i les actrius que han de treballar-hi.
Per allà varen passar un munt de parelles: Joves, mitjanes i grans. Amb fills i sense fills. En les parelles que ja tenien fills tot era més fàcil, només calia saber quins noms li havien posat a les criatures i ja tenia una idea de com eren els pares.
Hi havia una parella molt simpàtica que li havien posat al seu primer nen Kevin Costner (el nen, que encara era molt petit deia “Kevin Còrner”) i tenien moltes ganes de tenir una nena, per dir-li Mónica Naranjo o Jennifer López o quelcom així.
A l’Elna no li varen agradar gens aquests noms. Perquè, es clar, no oblidem que l’Elna encara no en tenia, de nom, tot s’ha de dir.
Fins que van aparèixer en Jordi i la Mireia. Eren una parella que ja tenien un fill, en Pol.
A l’Elna el nom del nen de seguida li va agradar. I força.
I també li agradaven ells dos. Perquè resulta que es dedicaven a servir i ajudar els altres. En Jordi mirava de que tot funcionés bé i que la gent fes el que havia de fer, i la Mireia ajudava a aquells nens i nenes que ho necessitaven de debò.
L’Elna es va posar molt contenta! Ja gairebé tenia uns pares!
Nomes quedava resoldre el tema del nom. Com pensaven dir-li a la nena que tindrien?
Doncs Elna, és clar.
I perquè?
Per La Maternitat d’Elna.
La Maternitat d’Elna havia estat un lloc a on ajudaven a que els nens i nenes de mares que tenien problemes vinguessin a aquest mon de la millor manera possible
Diu que varen néixer allà mes de tres-cents nens i nenes durant els cinc anys que va durar la Maternitat. Això va passar fa molt de temps, al segle passat.
Què mes podia demanar? Uns pares molt macos i un nom encara més maco!
I a on s’estarien quan l’Elna obrís els ulls al mon?
En Jordi i la Mireia vivien en un país que es deia Catalunya, que encara no era ben bé un país.
Més ben dit, havia començat a convertir-se en un país, però la cosa pel que es veu anava per llarg.
Això encara la va encoratjar més. Passés el que passés, ella no s’ho volia perdre.
Però Catalunya era molt gran, i els seus futurs pares restaven en un poble anomenat Rubí.
No era un poble molt maco, perquè hi havia moltes fàbriques, pero tampoc no era lleig del tot.
Val a dir, per això, que no tenia hospital. Així que l’Elna havia de nèixer al poble del costat, a Sant Cugat del Vallès.
A l’Hospital General de Catalunya.
Ara només calia escollir el dia i l’hora de la seva arribada.
I això no era una tonteria, no senyor, gens ni mica.
L’Elna sabia que això tindria molt a veure en com seria el seu futur. Segons com estiguessin els astres del cel en el moment de nèixer, així seria la nena.
Tot i que qui tindria el poder per canviar-ho sempre seria ella mateixa.
Això que quedi ben clar.
Així que va escollir el 4 de febrer de 2014, cap al migdia.
Això li permetria ser una nena original, diferent, divertida, evolucionada, amant de l’amistat i de la llibertat, franca, sincera, amable, espontània, desperta (als sis mesos ja deia “papa” i “mama” i ja sabia quina era la porta de l’escala a on vivia la família).
També seria intuitiva, receptiva i amb molta facilitat per aprendre allò que l’interessava (només dir-vos que de seguida va aprendre també a dir “iaia” i “tete”).
El naixement va anar força bé i, durant els primers mesos de vida, la mare i la filla sempre volien estar plegades. Tenien molta necessitat una de l’altre.
Però per això no cal patir, segur que quan l’Elna anés a la universitat se’ls passaria.
De ben petita l’Elna es va posar molt malaltona. Els metges van dir que trigaria quinze dies en recuperar-se, però, com que era una nena d’Aquari, va rebre un tractament de reiki i va millorar… en només cinc dies!!!!
I, com aquest conte va ser escrit tot just abans de que l’Elna acomplís el seu primer any de vida, no hi ha gaire més per explicar.
I vet aquí un gos,
vet aquí un gat,
aquest conte
s’ha acabat!
Continuarà…
Xavi Demelo
