Tot va començar pels volts de Nadal quan el govern anglès va fer una comanda al govern espanyol de castanyoles flamenques (ja sabeu que als anglesos els agrada molt venir a Espanya a escoltar flamenc) perquè els anglesos es poguessin regalar per Nadal uns als altres autèntiques castanyoles flamenques. Però l’encarregat de magatzem espanyol, que era molt despistat i que de vegades bevia una mica massa, es va equivocar i els va enviar una partida de tapes de WC que, si bé s’assemblen en la forma, no es pot dir que serveixin per la mateixa cosa. La reina d’Anglaterra es va enfadar molt i molt, perquè es va pensar que els espanyols se’n volien riure d’ells. La cosa potser no hagués anat més lluny si no fos perquè el príncep Carles, que tots sabeu que te unes orelles molt grosses, gairebé tan grosses com les tapes de water, va destapar un dels paquets perquè volia ballar unes sevillanes amb el majordom de Palau, a qui li agradava molt el flamenc, i quan va veure allò, de seguida va pensar que els espanyols es volien riure de les seves orelles i va anar corrent a parlar amb la seva mare:

-Aquests espanyols son uns burletes, els hem de donar una lliçó! – va dir, molt enfadat. -Tu què faries, fill meu? – li va preguntar la reina.

-Podríem anar al Parlament i explicar-ho i, després, declarar la guerra a Espanya! -Vols dir que no en fas un gra massa? – la reina era molt prudent, a més, estaven a punt de començar el seu programa favorit a la televisió, i li feia molta mandra anar al Parlament, que era un lloc molt sorollós i sempre li produïa mal de cap.

-Sí, si, és el que es mereixen aquests espanyols, una bona guerra!

-Com vulguis, anem-hi. – la reina, resignada, es va posar uns taps de cera a les orelles, es va prendre una aspirina reial efervescent i varen sortir de palau en direcció al Parlament.

Quan la gent del Parlament, o sia els parlamentaris, van veure arribar a la família reial i van adonar-se de quin humor venia el príncep Carles, tots van anar corrent al vestuari i varen agafar de la seva taquilla uns taps de cera i també se’ls van posar a les oïdes. Després varen seure als seus llocs i van saludar amb un amable somriure i un aplaudiment molt fort al príncep quan va sortir a la tribuna dels oradors.

“Estimats amics – va començar dient el príncep – avui els espanyols s’han rigut del vostre príncep, han fet burla de les meves orelles. Només per això, es mereixen que els declarem la guerra!”

Tots els parlamentaris van aplaudir i van fer que sí amb el cap, donant-li la raó al príncep, com als tontos. La veritat es que ningú no escoltava el que el príncep deia. La reina s’havia adormit i roncava i, com que era la reina, ningú no gosava de despertar-la.

“Com que veig que tots estem d’acord, no cal que votem, ara mateix truco al rei d’Espanya i li declaro la guerra” – els parlamentaris van tornar a aplaudir i a somriure i el príncep Carles va agafar el mòbil i va trucar al rei Joan Carles I d’Espanya, que estava navegant amb el seu vaixell de vela cap a Mallorca, a on havia quedat per sopar amb el president del govern espanyol.

– “Juan Carlos I, dígame? – va contestar el rei – sí, dígame? “

-“I am Carlos de Inglaterra…” – va dir el príncep Carles.

-“Cómo dice? – com que feia molt de vent i les onades feien molt de soroll, el rei Joan Carles no l’entenia. – Tierra?, no, estamos en el mar

-“Les declaramos la guerra,… “ – li va dir el príncep.

-Ya le he dicho que no estamos en tierra, que estamos en el mar – li va repetir el rei.“Que soy Carlos de Inglaterra y les declaramos la guerra!- va repetir, cridant, el príncep Carles.

-“¿Otra vez con la dichosa tierra?, pero a usted qué le pasa en las orejas? – quan el príncep Carles va sentir quelcom sobre les seves orelles es va enfadar tant que va trucar al cap de l’exèrcit anglès i va ordenar que bombardegessin de seguida totes les ciutats espanyoles que poguessin.

Però la secretària del general anglès resulta que venia sovint de vacances a Espanya i que molts dels seus amics eren espanyols, així que, quan va assabentar-se del que es preparava, va trucar-los de seguida i va posar-los al corrent. Aquests amics seus varen parlar amb els generals espanyols, que de seguida varen trucar al rei Joan Carles.. Ja era massa tard. El exèrcit espanyol també estava preparat per defendre’s de l’atac dels anglesos. A la primera bomba que caigués, ja estaria la guerra declarada. Ningú no ho podia evitar! Moriria moltíssima gent, tant d’una banda con de l’altre. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides va intentar reunir-se per fer alguna cosa, però la meitat estaven de vacances i l’altre meitat havien d’anar a comprar els regals de Nadal

L’únic que hi podia fer alguna cosa era en PEACE MAN!!!! I qui era en Peace Man? Doncs era un superheroi que tenia molts poders i que es dedicava, com el seu propi nom indicava… Sabeu el que vol dir Peace? Doncs vol dir “Pau” en anglès, que era com es deia en Peace Man, es deia Pau, Pau Ramírez i vivia a Reus (es clar que ningú no ho sabia, la seva identitat era secreta), però s’havia posat Peace perquè actuava en tot el món i quedava més internacional. I a què es dedicava en Peace? Doncs la seva feina era anar allà a on hi havia guerres i mirar d’evitar-les o de parar-les si ja estaven començades. Per això es deia “Peace man”, “l’home pau”, com Super man, o Spider man o Bat man…

Pero resulta que mentre tot això passava, en Peace Man estava de vacances a Andorra, a on havia anat a comprar formatge de bola, colònies, i també a esquiar, perquè li agradava molt esquiar. Total, que per més que el rei Joan Carles el trucava a casa, a la oficina, al mòbil, en Pau no sortia per enlloc, és clar, en aquells moments estava esquiant per la pista més negre de la vall d’Andorra, una pista tan negre que els esquiadors havien de vestir de blanc per tal de veure’s i no xocar uns amb els altres.

Bé, doncs mentrestant el rei Joan Carles i tot el govern espanyol estaven buscant en Peace Man, el príncep Carles i tot el seu exèrcit havien creuat el Canal de la Mànega i avançaven cap a la frontera francesa i espanyola, cap als Pirineus. L’exèrcit espanyol s’havia atrinxerat a l’altra banda de la frontera i esperava que els anglesos arribessin a l’altre banda dels Pirineus per començar la batalla.

En Peace Man estava esquiant i, de cop, va veure un pic molt alt, molt més alt que tots els altres, era l’Aneto, la muntanya més alta dels Pirineus, un pic de gairebé quatre mil metres. I va pensar: Ostres, m’agradaria baixar-lo tot ell esquiant fins baix. Però, és clar, per baixar-lo primer hauria de pujar-lo, i per pujar-lo caminant s’hi podia estar sis o set hores ben bones. Així que va mirar a tots cantons, per si hi havia algú que el pogués

veure. Quan va comprovar que no el mirava ningú, es va amagar darrera un arbre, va dir les paraules màgiques: “PEACE MAN!” i va convertir-se en superheroi. Això ho va fer per tal de poder volar fins el cim de la muntanya i estalviar-se la caminada. Quan ja s’havia convertit, es va carregar els esquís a l’esquena i va començar a volar en direcció al cim.

Va aterrar dalt del cim, es va posar les ulleres i ja s’anava a col·locar de nou els esquís, quan de cop va veure, a banda i banda de la muntanya, (¿a que no ho sabeu què va veure?) dos exèrcits enfrontats a punt de començar una batalla! Però, com era possible allò? En Peace man es va enfadar molt perquè estava de vacances, al menys podien haver esperat a fer la guerra quan ell tornés a la feina… Va enfocar els seus super ulls, que podien distingir una mosca sobre una caca de la vaca a deu quilòmetres de distància i va veure que els exèrcits tenien la bandera espanyola i anglesa. Però si eren dos països europeus que fins ara havien estat amics! Què podia haver passat? Segur que era cosa del príncep Carles, que últimament estava una mica neguitós i s’enfadava per tot.

En Peace man va guardar els esquís i l’equip dins de la motxilla i la va deixar allà mateix, dalt de la muntanya, a on segur que ningú no li prendria. Es va llençar al buit i va anar volant cap al cantó de França, a on va poder distingir, entre tots els soldats de l’exèrcit anglès, el príncep Carles des de molt lluny, de tant grosses que tenia les orelles. A més, estaven tan vermelles del fred dels Pirineus que semblaven dos semàfors. En Peace Man va aterrar prop d’ell i li va dir:

– Hola, altesa

– Hola, Peace man (el príncep i l’heroi es coneixien de feia molt de temps, de quan la guerra de les Malvines)

– Què passa? Per què heu declarat la guerra als espanyols?

El príncep Carles li va explicar tot l’afer de les castanyoles i les tapes del water. En Peace Man tenia unes ganes de riure que es moria. Pero quina tonteria més gran! Però, és clar, això no li podia dir al príncep…

Quan el príncep ja s’havia desfogat, en Peace va començar a demanar-li si us plau que s’ho repensés, que no n’hi havia per tant, que tenia raó, però això no era motiu per començar una guerra, etc. Després d’una estona, el príncep ja s’havia estovat i li va dir a Peace Man:

– Bé, si el rei Joan Carles em demana perdó i em canvien les tapes de WC per unes castanyoles autèntiques, no els faré la guerra. Ves i digues-li-ho. Tens una hora. Si passada una hora no tinc notícies teves, atacarem als espanyols.

En Peace va arrencar el vol i va dirigir-se cap a l’altre costat de la frontera. Va volar per sobre de l’exèrcit espanyol, tal com havia fet amb els anglesos, aviam si veia un home molt alt amb gorra de capità de vaixell (el rei Joan Carles), però com que aquest i tot el

govern espanyol estàvem provant de trobar-lo a ell, no eren per enlloc. Llavors va aterrar davant d’un general amb moltes medalles, que era el que manava l’exercit, i li va dir:

– Sóc en Peace Man i vinc a dir-vos que…

– ¿Como ha dicho que se llama? – el general era del sur d’Espanya i no parlava català – – He dicho que me llamo Peace man – va contestar en Peace

– Jo, jo, habeis oido? – va dir el general, dirigint-se al seu Estat Major – Se llama Pis man , ja, ja , ¡El hombre Pis! Ja, ja, ja – Tots els generals es van posar a riure, i després dels generals, els coronels, i els comandants, i els capitans, i els tinents, i els sergents, i els caporals, i els soldats… fins i tot la cabra de la Legió es va posar a riure com una boja! En uns minuts, tot l’exèrcit espanyol estava tirat per terra, morint-se de riure d’escoltar un superheroi amb un nom tan ridícul.

En Peace man va consultar el seu rellotge, només faltava mitja hora perquè el príncep Carles comencés a disparar. Llavors en Peace man es va elevar i va començar a volar pel cel. Allò del PIS MAN li havia donat una idea.

Va anar volant fins a un llac molt gran que hi havia entre dues muntanyes, es va capbussar, va obrir la boca i es va beure tota l’aigua del llac. Es va inflar com un globus, pero com que tenia la seva superforça, va remuntar el vol poc a poc i va volar cap a on eren els dos exèrcits.

Va arribar just quan els dos estaven a punt de disparar: Llavors es va desbotonar la bragueta del seu vestit de superheroi i va començar a pixar-se a sobre del dos exercits.. Els tancs varen començar a rovellar-se i a espatllar-se i no podien ni tan sols avançar cap a l’enemic. La pólvora de les bales es va mullar tota i no funcionaven, els canons es van omplir tots de pixum i tampoc funcionaven. A més, a tots els soldats els va començar a entrar un fàstic tremend i varen començar a còrrer per tal de protegir-se a sota dels arbres, però en Peace man tenia tanta pixera que fins i tot a sota dels arbres es mullaven, així que van començar a córrer i no van parar fins a Anglaterra els anglesos i fins a Barcelona els espanyols.

Al cap d’una hora, la única persona que quedava allà era el príncep Carles d’Anglaterra, i li va agafar una ràbia tan gran, tan gran, que va començar a estirar-se de les orelles tan fort, tan fort, que se les va fer tan grans com el Dumbo, llavors se’n va anar volant cap a

Anglaterra, a on es va tancar a la seva habitació i no va sortir fins el dia de Reis, que li varen regalar uns bastons per les orelles que eren tan grossos com els motxos de fregar!

En Peace man va tornar volant cap al cim de l’Aneto, es va posar tranquil·lament la roba d’esquiador i es va llençar per la pendent. Va fer una baixada superguai, s’ho va passar superbé, i, quan va arribar a l’hotel, va escoltar que el trucaven al mòbil. Era el rei d’Espanya, que el volia felicitar i agrair-li el que havia fet per la pau. El va convidar a passar el dia de Nadal a la Sarsuela, però ell li va contestar que moltes gràcies, però que preferia menjar-se una sarsuela amb la família.

Així que tothom va poder passar unes festes de Nadal en pau i amb la família de cadascun.

I conte contat, conte acabat!